willy_tdb

Per circumstàncies que ara no venen al cas, el passat gener vaig comprar dos bitllets per anar a Roma durant 4 dies d’abril. A mesura que s’acostava la data per agafar l’avió cap a la capital italiana, anaven apareixent rumors de la poca salut de Joan Pau II, però poc m’imaginava que veuria amb els meus propis ulls un moment històric.
Joan Pau II va morir el dissabte dos d’abril, cinc dies abans que jo volés cap a Roma. Des d’aquell mateix dia, centenars de milers de peregrins es van desplaçar cap a Itàlia per saludar de manera pòstuma el pontífex. Les notícies que m’arribaven no eren gaire tranquil•litzadores per algú com jo, agnòstic i poc amant dels cultes religiosos i les aglomeracions.
Tot i això, amb una dosi de moral extra, el 7 d’abril agafava un avió direcció a Roma. Bé, no exactament, ja que el trànsit aeri estava tancat i vaig haver de volar fins a Pescara, una ciutat situada a dues hores i mitja de la capital de l’Imperi romà.
Ja a l’avió i a l’autobús, vaig començar a endevinar quina mena de personatges em trobaria durant el viatge. La persones que venien des de països més desenvolupats, com ara el nostre, era gent amb un nivell adquisitiu alt i amb unes bases ideològiques més conservadores, el que se’n diu a la dreta ( i molt a la dreta) de l’espectre ideològic. Com ja és sabut, l’església és un dels bucs insígnia de la dreta espanyola.
En canvi, el segon grup eren persones procedents de l’Europa de l’est i l’Amèrica Llatina. En aquestes zones, la concepció de la religió catòlica és totalment diferent. La teologia de l’alliberament és molt present a Amèrica Llatina i considera Jesús com l’home entre homes i el cristianisme com un element que aposta per la solidaritat. Per entendre el sentiment i la fe envers Joan Pau II a l’Europa de l’est, ens hem de buscar els fets històrics recents. Cal recordar que el comunisme ( que va ser el règim imperant fins la caiguda del mur de Berlin) prohibia la religió catòlica. Karol Vojtila , juntament amb Lech Walesa, va ser un dels principals opositors d’aquest règim a Polònia. D’aquesta manera s’entén que la gran majoria de peregrins fossin polonesos.
Des del primer moment que vaig caminar per Roma, vaig notar que el clima que es respirava era totalment excepcional. Aquesta percepció era gràcies als peregrins i els cossos policials ( miressis on miressis hi havia un policia, bomber, voluntari, forestal,etc), més que no pels propis romans, que intentaven fer vida normal.
Vaig destinar tot el dijous a fer turisme, en el sentit més literal de la paraula. Així, vaig visitar el Coliseu, el fòrum romà, el Capitoli, i les múltiples places famoses. Durant el trajecte buscava el més d’un milió de persones que s’havien traslladat a la ciutat, però no els veia. Només trobava una Roma de la que ja m’havien parlat, una ciutat decadent i caòtica ( sobretot pel trànsit de vehicles, una cosa que s’ha de comprovar amb els propis ulls), però alhora plena de gent, colors i crits.
Però a partir del vespre, aquesta Roma va desaparèixer per donar lloc a la ciutat dels líders mundials, que anaven passant cada cinc minuts per qualsevol carrer, acompanyats d’una comitiva de sirenes, motos i policia. Si, com ja he dit, el trànsit a Roma és un caos, només faltava l’afegit de les “carrosses” oficials, per completar un espectacle peculiar. El més impressionant va ser a la nit. Centenars de peregrins, que durant el dia s’havien donat cita al Vaticà, van començar a desfilar per la Roma turística, cadascú amb la seva bandera. Recordo que vaig pensar en termes futbolístics, ja que aquelles imatges em recordaven més a un mundial de futbol que no a uns moments de dol. Va ser també dijous a la nit quan vaig veure gent dormint pels carrers o al mateix Panteó, fotografiant el Coliseu ( tot i que era més de mitjanit i, per tant, estava tancat) o acampant al Circ Màxim. Cal puntualitzar que tot aquest riu de gent que donava color a la nit romana eren majoritàriament de l’Europa de l’Est, de l’Amèrica Llatina o grups de joves que formaven part d’algun moviment escolta. Els catòlics amb més nivell adquisitiu dormien als hotels més cars. No van passar fred ni van patir la pluja que va caure durant bona part de la nit.
Recordo, també, que en aquell moment la meva concepció de la religió catòlica (que no era ni és gaire bona) va variar una mica. Vaig entendre que existia una altra manera d’entendre la religió, que no buscava la separació de classes (com passa aquí), sinó al contrari, que unia i era capaç de fer gastar els estalvis a milers de persones.
Divendres em vaig despertar amb el soroll d’helicòpters volant per la ciutat. Al costat d’on dormia em vaig trobar amb l’església de Santa Maria Maggiore. Tota la plaça on està situada l’edifici, estava ocupada per més d’un miler de persones que contemplaven en una pantalla gegant l’enterrament del Papa. La tristesa i el silenci imperaven en la plaça, i com vaig comprovar més tard, en tota la ciutat. El trànsit en tota Roma estava tancat i tots els comerços no van obrir. Si durant el dia anterior els romans havien demostrat (com a mínim de cara enfora) serenitat, aquesta havia desaparegut el divendres. Roma va ser una ciutat fantasma fins a la tarda, moment en què va acabar l’enterrament. A partir de la tarda la situació es va normalitzar, Molts peregrins van tornar cap al seu país d’origen, i només algun cotxe oficial, o algun tècnic que desmuntava una pantalla gegant, et recordaven el que havia passat durant el matí.
Dissabte vaig aprofitar per anar a la ciutat del Vaticà. La plaça de Sant Pere estava plena de cadires i tanques que encara esperaven el seu retorn a algun magatzem. Vaig poder entrar a la Basílica i contemplar e lloc on havia reposat el cos de Joan Pau II hores abans.
En definitiva, vaig poder contemplar dues Romes. La Roma romàntica i deixada, i la Roma catòlica, vestida de dol i d’una elegància històrica

Fa poc menys de 24 hores que el nou Parlament basc està format i ja les hem pogut sentir de tots colors. Les eleccions d'ahir han conformat un espectre polític peculiar. Si el PNV, amb Ibarretxe al capdavant, vol continuar governant a Euskadi, haurà de fer un joc de mans complex. Tot i això, no es pot oblidar que el PNV continua sent el partit majoritari, molt per sobre del PSE ( són deu escons de diferència), i que els 4 escons que ha perdut, 3 han anat a partits independentistes bascos, com són EHAK i Aralar. Molts diaris titulaven que el resultat d'ahir era el fracàs del Pla Ibarretxe i, per tant, el triomf dels anomenats "constitucionalistes". No crec que sigui així. El vot nacionalista o abertzale basc només perd un escó, i a sobre, amplia partits, ja que per primer cop entra una formació, que des del meu punt de vista és molt interessant: Aralar. Es tracta d'una escissió de Batasuna, que busca la inependència d'Euskadi, però allunyant-se del terrorisme. Tornant al PNV, a Ibarretxe l'espera una feina difícil. Per una banda convèncer la societat basca del seu lideratge, i de l'altra, fer el mateix dins el seu partit, on les veus menys sobiranistes (com Josu Jon Imaz) han estat molt callades durant les eleccions
Segurament, la persona més feliç després de les eleccions és Zapatero, que ha aconseguit, de la mà de Patxi Lopez, tornar a ser el segon partit al País Basc. No seria d'estranyar que el PSE entrés a l'executiu amb el PNV, imitant (però a l'inversa) el tripartit català. El PP és l'altra cara de la moneda. Tot i l'aparent posat amable de María San Gil, han perdut 4 escons, i si no hi ha un gir espectacular els esperen 4 anys fent un paper testimonial. Ezkerr Batua i EHAK confirmen resultats esperats, entenen que la última aglutina tot el vot abertzale (al voltant del 13%). Eren nombroses les imatges ahir d'abertzales manifestant-se en contra de les eleccions per "antidemocràtiques". Aquests nou escons donen un paper molt important a EHAK, caldrà veure quin paper juguen en una legislatura que hauria de ser la del final d'ETA.
Han sortit moltes travesses possibles, però jo m'inclino per un pacte amb el PSE. No dic que és el que prefereixi, però és el més probable. Però aquesta aliança posaria en perill la que té el PNV i EA, forjada amb el Pla Ibarretxe, o posaria difícil l'entrada d'Aralar. Ja veurem. A Euskadi tot és possible...

ja ha passat gairebé una setmana de les eleccions d'Euskadi i tothom comença a situar-se en el seu lloc.
L'altre dia van entrevistar Antoni Batista, el periodista català que, segurament, més coneix el conflicte basc (un gran llibre seu és Euskadi sin prejuicios). Batista donava suport a una tesi que entre la gent que coneix Euskadi s'està fent generalitzada. A veure si m'explico: Aquesta ha de ser la legislatura de la pau, de les negociacions i, esperem, del final d'ETA. En aquest sentit, el PNB formarà govern en minoria, reeditant el Tripartit dels últims 4 anys, i com a molt amb Aralar. D'aquesta manera, el PSE preveu un desgast enorme del PNB, ja que més de 25 anys en un govern, i a sobre els últims en minoria, redueixen enormement les esperances electorals.
Per l'altra banda, EHAK,o Batasuna, o EH, o HB, com li vulguis dir, ha sortit reforçat de les eleccions, i en les negociacions de pau ha de ser un partit a tenir molt en compte. A més, cal preveure, que en una societat sense lluita armada, l'esquerra abertzales pujarà, i bastant, perquè existeix molta gent a Euskadi, d'esquerres i de consciència bsca que voten PNB per estar contra la violència d'ETA.
Arribats aquí, tot i que sembli avui dia impossible, es troben en el mateix punt Batasuna i el PSE. Els dos volen veure el PNB fora, i els dos s'han fet una mica l'ullet en aquestes eleccions. El PSE ho justificarà dient que si ETA no existeix, cap partit és criminal, i encara més si un socialista és lehendakari. I Batasuna explicarà que per una Euskal Herria lliure cal el mateix partit governant a Euskadi i Navarra, i, clar, el PNB mai guanyaria a Euskadi...
No és cap conte, és Euskadi

He de confessar que el meu gran vici és el futbol, i concretament, el barça. Diríem que és com una religió. Tot i que a casa meva els esports són una cosa molts estranya, des de petit he sigut un fanàtic de l'equip blau i grana. I aquest any estem de sort, perquè després de 5 anys tornarem a celebrar algun títol. Falten només 5 jornades i res fa pensar que la lliga se'ns escapi, i encara menys després de la brillant victòria d'ahir contra el màlaga. L'equip de Rikjaard i de Laporta (que ja en parlaré d'ell en un altre article) han aconseguit una solidesa i una regularitat digna d'equips històrics.
Diria que sóc tant del barça com antimadridista. No ho sé, són un conjunt de factors polítics i esportius que em fan sentir una gran ràbia contra l'equip de la ciutat. I res més bo que guanyar la lliga jugante-la contra el Madrid....